Carolina Pascual, ambaixadora olímpica de #EllasSonDeAquí

"El deporte hay que vivirlo con convicción y con mucha pasión"

El nom de Carolina Pascual està gravat en el més alt del medaller olímpic espanyol. La seva fita va ser un impuls d’aire fresc en els quals, sens dubte van ser, i segueixen sent, els millors Jocs Olímpics de la història de l’esport espanyol, Barcelona’92. Pot ser que molts hagin oblidat el seu nom i que uns altres ni tan sols la coneguessin, han passat ja gairebé 25 anys des que aquella petita gimnasta procedent de Orhiuela (Alacant) aconseguís la major fita de la gimnàstica rítmica espanyola i tot un esdeveniment en els Jocs Olímpics de la ciutat comtal.

La gimnàstica rítmica és la 4ª disciplina esportiva més practicada entre nenes i adolescents, a Espanya, i compta amb un total de 131 medalles aconseguides en competicions internacionals oficials, però només 3 d’aquestes medalles s’han aconseguit en uns Jocs Olímpics. Va ser en 1992 quan Carolina Pascual va aconseguir la que va ser la primera medalla de la gimnàstica rítmica espanyola en uns Jocs Olímpics. Una medalla de plata en competició individual que sens dubte ens va deixar a tots amb gust d’or. Mai ningú a Espanya ha igualat la seva gesta. Entre molts altres mèrits, Carolina va ser distingida en 1994 amb la Medalla de Plata de la Real Ordre del Mèrit Esportiu, entitat presidida per la seva Majestat el Rei d’Espanya i la més alta distinció que s’atorga a l’esport al nostre país. Carolina compta amb la titulació d’Entrenadora Nacional de Gimnàstica Rítmica, Entrenadora Nacional d’Aeròbic i Jutge Nacional de Gimnàstica Rítmica.

Actualment compagina la seva activitat com a entrenadora en el Gimnàs GO Fit, on prepara a un grup de futures campiones de la gimnàstica rítmica, amb el programa de formació en col·legis del Comitè Olímpic Español i amb l’organització de el “Campus de Gimnàstica Rítmica Carolina Pascual”, que entrarà en funcionament el proper estiu.

Recentment hem tingut ocasió de gaudir d’una agradable xerrada amb la nostra ambaixadora, durant la qual hem realitzat aquesta interessant entrevista que esperem que us agradi…

Carolina, quins són els teus primers records associats a l’esport?

Tenia tan sol 4 anys quan la meva mare em va portar a classes de Ballet al meu poble, Oriola. Vaig estar tres anys, fins que la professora li va dir a la meva mare que, tant per les meves aptituds i flexibilitat com pel meu malbaratament d’energia, seria convenient que m’apuntés a alguna disciplina esportiva com la gimnàstica rítmica.

Llavors, els teus inicis van ser….

Doncs van ser als 7 anys, la meva mare va seguir els suggeriments de la meva professora de ballet i em va apuntar a gimnàstica rítmica a Múrcia, a 30 quilòmetres de la meva casa. Em portava tots els dies. De dilluns a divendres entrenàvem 4 hores al dia, després del col·legi, i els dissabtes de 9 del matí a 8 de la tarda. Des del primer moment vaig participar en competicions a nivell nacional per això era tan exigent l’entrenament.

Jo estava absolutament lliurada i fascinada així que als 10-11 anys, em vaig canviar a Alacant i aquí es va complicar molt la logística perquè Alacant estava a 2 hores d’Oriola amb cotxe…. Imagina’t!!! Jo volia seguir practicant, així que els meus pares van fer un gran esforç i van llogar un apartament a Alacant perquè visqués allí amb la meva àvia. Així vaig estar gairebé un any i mitjà, fins que em va fitxar l’equip nacional i em vaig haver de venir a viure a Madrid, llavors ja tenia 12 o 13 anys, no més, era molt petitona!!

Carolina, Què creus que t’ha aportat i que encara t’aporta l’esport des del punt de vista personal?

Per a mi, tot. No solament pel fet que he arribat al més alt de la gimnàstica rítmica espanyola, la qual cosa és una gran satisfacció i tot un orgull… El més important que m’ha aportat, i em segueix aportant, són els seus valors…

La confiança en mi mateixa, el coratge: perquè per guanyar cal lluitar i tenir coratge per entrenar tots els dies, per no rendir-te.

El sacrifici i la constància. Perquè sense ells no hi ha victòria possible. Perquè per aconseguir arribar a la meta sempre has de sacrificar alguna cosa.

El treball i l’esforç, res en la vida és gratis.

El compromís. Amb el teu equip, amb el teu entrenador, amb tu mateixa.

Imagina que estàs asseguda al costat d’un grup de nenes de 12 anys. Què t’agradaria dir-los i que elles recordessin de tu en el que a l’esport i els seus valors es refereix?

El que ja els hi dic a les meves alumnes: que tinguin en compte i que no oblidin que, per aconseguir alguna cosa en la vida, sempre cal sacrificar alguna cosa i ser constants, però, sobretot, han de ser prou fortes per superar la desgràcia, la derrota, o la falta d’apetència. L’esport cal viure’l amb convicció i amb molta passió.

Creus que el fet de ser dona ha beneficiat o perjudicat a la teva carrera i per què?

El meu esport, precisament, és pràcticament 100% femení. És ara quan els nois comencen en aquesta pràctica esportiva així que en aquest sentit no he sentit una possible diferenciació en el meu esport per ser dona. No obstant, sí que hem comentat moltes vegades el tema de l’atenció dels mitjans i el que això repercuteix en la carrera d’una esportista professional….

En aquest sentit, Carolina, Per què creus que té menys visibilitat l’esport femení? Creus que té a veure amb les característiques físiques de cada gènere?

Igual que la rítmica és un esport que podríem ratllar de “femení”, hi ha altres esports que sembla que són més “masculins”. No obstant això, en el que a la visibilitat d’en els mitjans es refereix crec que d’una banda existeix l’esport rei, que és el futbol, i després està la resta… Això és part de la clau….

Estic d’acord Carolina, però en aquest sentit, el futbol femení tampoc sembla que tingui molta visibilitat….

És un problema de difícil solució, per descomptat, però ara ja comencem a veure futbol femení, ja se li comença a fer cas, potser és un tema de mentalitat social contra el qual hem de lluitar….

Encara que, per descomptat no et trac la raó. Portem diversos JJOO en els quals les noies tenen més èxits que els nois i, tot i així, la premsa els dóna més visibilitat i importància als assoliments masculins.

Carolina, ets una de les nostres brillants ambaixadores, Què opines sobre el projecte #EllasSonDeAquí, què t’ha motivat a recolzar-nos?

Crec que aquesta iniciativa és preciosa i molt completa. D’una banda és una oportunitat perquè les esportistes que necessitin finançament puguin aconseguir-lo. Primer per suport popular, a través de crowfounding, i després perquè el promotor de la plataforma (pomes Livinda) generosament ha donat 20.000€ que seran repartits entre una sèrie de projectes que seran triats entre el total de projectes presentats, així que les nostres esportistes tenen una oportunitat doble d’aconseguir les seves metes.

D’altra banda, és una iniciativa que permet treure a la llum a l’esport femení, als seus assoliments i els seus esforços, els seus valors i permet també fer un toc d’atenció a tots, perquè siguem més sensibles amb la problemàtica que tenen moltes esportistes.

Carolina, Creus que hi ha límits per als somnis?

MAI!!, hem de somiar i lluitar per ells, pels somnis.

Quin és el teu somni Carolina?

Somio en ser capaç de viure dedicant-me la meva passió, l’esport, i a poder ensenyar-ho als altres. Estic enamorada de les meves alumnes i des d’aquí els dono les gràcies per tot el que m’aporten i m’ensenyen cada dia.

Moltes gràcies Carolina, és tot un honor comptar amb el teu suport i ets un gran exemple per a totes. Gràcies per compartir aquestes declaracions amb tots.

"El deporte hay que vivirlo con convicción y con mucha pasión"